La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

començaven a esquitxar. Amb el pas de les hores,
el neguit s’apoderà del vigilant: havien parlat que
caldria fugir abans que els cavallers de la ronda
els descobriren, i des de trenc d’alba la galera era
ben visible. Tot i el risc, hi van romandre una hora
més... Però d’aquell cau no va eixir ningú.
–Llavors... No, res: conta tu.
–L’home, inquiet, va emmanillar Mimer i el dugué
fins a la boca de la gruta, en les profunditats
de la qual la remor de l’aigua i l’aire expulsat
udolaven com un monstre mitològic. Referen el camí
per damunt de les roques, lliscadisses i tallants,
fins l’oculta badia on havien amagat la barca. El
vaixell no era lluny, però van veure que patirien
molt per a arribar-hi sense ser arrossegats cap al
trencant per la ventada i el corrent. Llavors, el pirata
el va deslligar. Mimer espentà la barca i començà
a remar traient forces, el cor fet miques,
d’on no n’hi havia.
–A la galera hi quedava gent.