La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

la lluminositat exterior i, alhora, s’apagà el ressò
del silenci de l’hort. S’esllavissava sobre un pis cobert
per una capa tova de fibres llargues vençudes
en la direcció del corrent que es dissolia en l’harmonia
de les profunditats. Una matèria viscosa impedia
el desplaçament del cofre. Prompte ja no
aconseguí moure’l amb els braços ni amb el cap.
Cessà de bellugar-se i va percebre que el soroll de
l’aigua s’amortia a poca distància, com si allí correguera
sobre una base més tova.
Devia ser a prop de l’empelt del rec amb el ramal
major. Es girà cara amunt: en aquella posició,
enlairant-la amb les mans, li resultà més fàcil desplaçar
la bossa, i fent força amb els talons, reprengué
el camí. Deu o dotze pams més enllà, va descriure
un angle a l’esquerra per passar la forca
dels recs.
Al principi, la diferència amb l’anterior a penes
era perceptible, però a mesura que s’endinsava a
cegues en l’aire pútrid del nou rec, el va aterrir la