La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

i del Mar. Fitora, que no eixia si no era de nit, tingué
prou amb la claror de la lluna.
–¿A un cementeri? ¿Em portes a un cementeri?
–És d’infidels i l’abandonaren fa temps... Confia
en mi.
–¡Anem-nos-en d’ací, Renoc, per l’amor de Déu!
Ara era qüestió de furgar en la ferida.
–Dels vius has de tenir por i no dels morts, que
els pobres no poden fer-te mal... A més, ¿no t’han
contat res de les putes de fossar? ¡Saben garbellar
molt bé, són barates i t’assegure que no s’espanten
de res! ¡No com tu, cagat!
Paradoxalment, aquelles paraules van tranquil·litzar
Fitora.
Pensava, sens dubte, que si allò era veritat, el
corral dels silenciosos encara podia oferir-li alguna
delícia.
El tenia a les mans. Astutament botà la rasa sense
fer soroll i va animar Fitora, però retardà l’avís