La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

tia. Dotze anys amb la impressió d’haver caigut en
un districte de la mort, impressió que es convertí
en certesa absoluta arran d’una troballa. Però si te
la conte s’endarreriria el viatge cap a la Ciutat.
–No importa. Digues...
–L’intrigaven alguns camps de runes. N’hi havia
petites capelles als marges de camins esborrats, algunes
obertes en la roca, d’altres exemptes, amb
un arc ogival de sostre, ben semblant als dels temples
i edificis públics valencians; flanquejaven les
vies que duien a poblacions abandonades segles
enrere, miraculosament intactes.
–Capelles vora les vies...
–Mimer també ho havia llegit, i a més tenia ben
present el relat d’un viatge que el seu pare havia
fet a Roma.
–¡Eren tombes!
–D’un culte despullat de condició sagrada per a
ell. Va triar una de les més belles: fabricà una trapa
per a l’entrada, va excavar una eixida d’urgèn­