La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Ens havíem citat, i ara és l’hora que Dolcí encara
no s’ha fet present.
El trasbals autèntic de Roís li va afluixar les cames;
una buidor freda se li escampà pel ventre. Inconscientment,
s’agafà del braç de Roderic.
–Em va contar que el seguien. Qüestió de faldilles,
potser, el preu d’haver alçat el cor en lloc prohibit.
I això que em consta que l’advertires.
–I tu l’ajudes treballant en favor de les teues mediocres
aspiracions de poeta.
Lluís es rebotà, aparentment dolgut i, en el fons,
covard.
–És indigne el que insinues. Jo mai no llançaria
ningú a la calamitat, menys encara el teu germà...
Va esguardar Roís amb el menyspreu que mereixen
els tebis que ballen el so dels qui manen. La
seua tímida aurèola de glòria havia quedat substituïda
per la imatge d’un home que nadava entre
les pors i la desesperació.