La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

afarada rància que regirava l’estómac–. Ara que
el tenim en el nostre poder, serà clavat en bigues
de fusta i torrat cap per avall en el foc de què procedeix.
Ben segur ja que el presoner era a bon recapte,
l’Araceli atragué l’atenció del sacerdot: mirava la
progressió de la destrossa amb una malícia violenta,
com si l’Altíssim li arrabassara una propietat
particular, i renyava els darrers clergues animat
per l’impuls de convertir-se en flagell d’aquella covardia.
–Frisanya, veges els acollonits de sempre, que
abandonen la nau a Llucifer... En acabant, com altres
vegades, tornaran i la voldran estàlvia i
neta... Hauran d’agrair-m’ho millor aquesta vegada.
Pren el reu fins al moment de la confessió i el
càstig.
Ell va esguardar cap amunt en demanda de pietat.
El fum el feia tossir, les llàgrimes li corrien galtes
avall. Temia no tant la tortura o el deshonor