La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Darrere de la Roca de l’Infern, els oficis iniciaren
la caminada. Aleshores, el Miquelet i els convents
i esglésies de la ciutat llançaren les campanes al
vol. Un colom aterrit traspassà l’envelat per un estrip
i va caure, talment un grapat de neu bruta, davant
del lloc on el pertiguer de la Seu distribuïa la
processó eclesiàstica. Tothom es mantingué atent
al miracle fins que, rebutjant l’òbvia simbologia, el
pertiguer tustà amb el pal les ales del colom perquè
es reunira amb els centenars d’estornells i teuladins
que volaven per damunt de la turba. L’home
–un Moisés amb perruca i hàbit morat– avançà, i
al seu gest els convents de frares de València desfilaren
segons la prelació establerta per l’antiguitat
de les fundacions. Trinitaris i agustins descalços,
caputxins, carmelitans, mercedaris, menorets i dominicans
(que exhibien la seua renovada condició
d’encarregats del Sant Ofici) començaren a fer camí.
Darrere dels monestirs, un nunci encapçalava
el clero secular format pels capellans i beneficiats
de les parròquies i els seus escolans, que es mira­