La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

S’havia quedat en camisa, però no notava el
fred. Estalviava els gestos, sobretot aquells que l’amor
per Blanquina demanava. L’observà una vegada
més i, malgrat el neguit de deixar-la entre estranys,
li va somriure.
No volia que patira per ell.
Amb un bot es ficà a la bassa. Va desplaçar-se a
la gatzoneta fins a l’entrada del rec, i dictà a Pere
les últimes instruccions.
–Una mica més amunt la claveguera deu desembocar
en una altra basseta com aquesta. Estigues
alerta per si no puc escapar per ací.
–Hauries de reptar entre la porqueria... –s’espantà
Roís.
–No hi haurà més remei.
Entrar-hi no li suposà cap obstacle, ja que l’aigua,
en precipitar-se des de la bassa, havia excavat
el fons de la boca. Més enllà, el pas s’empetitia,
i en avançar agafant-se de la terra tova o a alguna
arrel, notava la llosa entapissada d’una