La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

més lluny, segons l’avi, contava que succeïa a les
ànimes que traslladaven a l’altra marge del Leteu.
Començaren els tremolors. Els braços amunt, plorà
en silenci. Desistí d’invocar una misericòrdia
que ningú no li podria concedir; tanmateix, quan
el tragit de la respiració anava sent absorbit per la
quietud fonda de la terra, va escoltar clarament el
fil mínim d’una veu que demanava per ell en un
punt remot de la vida.
–¡Senyor! ¡Senyor!... ¿M’oïu?
Hauria dit que Plantalamor el cridava si el desesper
no haguera tenyit d’inversemblança aquell ressò
desfigurat. Però no era Pere. La veu ronca i els
colpets del bastó van servir per a identificar qui
venia a auxiliar-lo; i no arribava sol, perquè de seguida
va ordenar al seu acompanyant –l’esguerrat
del cap gran, sens dubte– que s’ajocara a auscultar
la pedra.
–¡Renoc, Renoc! –cridà d’alegria, pensant que o
bé la Providència