La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Hi vindrà. Els ciris grans cremen des d’ahir, i
açò és a mig ordenar.
De sobte obriren i, després d’una genuflexió,
dues dones avançaven envers la capçalera. Roderic
aviat va identificar aquell moviment inspirador
de delícies vedades.
–És ella –advertí amb una veu ferida per la memòria
de la pell calenta.
Una criada va rodar la clau i entrà a la capella.
Les flames donaren una lleugera aparença de vida
als rostres dels quadres i del retaule; vist des de
fora, el cavaller Castellví semblava retraure’ls un
sacrilegi que no se’ls havia acudit de cometre.
–¿A què es deu la vostra presència en un lloc sagrat
que ambdós embruteu amb les vostres obres?
–preguntà Deianira adreçant-se només a Roderic.
Respongué per ell.
–Ni venim per cortesia ni a venerar la bona estrella
de la teua nissaga.
La bessona donava ordres a la serventa.