La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Coràlia... Sou Coràlia de Castellví –contestà–.
No us cal dir res... N’estic al corrent. Heu vingut a
lliurar-me el llibre.
Ella diposità sobre la llosa un objecte de fusta
massissa, possiblement tancat en un saquet de
pell, i el va passar a través de la reixa; com que
aquesta era petita, el dugué cap a l’obertura per
on es donaven els plats. Es va aguantar l’impuls
d’agafar-lo, conscient altra vegada –recordà l’avi
Olfo i Blanquina– que no li pertanyia.
–¿Em permeteu? L’atzar no és capritxós... ¿Què
pensàreu en adonar-vos que l’obra de l’home que
vàreu estimar venia a les vostres mans, propiciant
que coneguéreu així, ni que fóra de forma pòstuma,
el seu homenatge?
–Que la vida buscava reconciliar-se amb mi
quan de res ja no servia.
–¿Per què dieu això? –va inquirir esperonat per
les semblances entre la història entre ella i Martorell
i la seua amb Blanquina.