La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

d’espart que baixava pel riu. El seu company es
va apropiar el felí, que considerà un testimoni més
de la predilecció de Renoc, i el va ensinistrar perquè
l’acompanyara pertot arreu enganxat al muscle
dret. Durant tres setmanes l’animalet menjà del
seu plat, i a pesar d’alguna lleugera desavinença
saldada amb un arrap a la galta que Baracat perdonà
de seguida, vivien molt ben avinguts. Fins
que un dia, el mateix que Renoc li va anunciar
que partiria amb Don Rodrigo a València per ser
educat com a hereu, Baracat li xiulà des del canyar.
Hi anà. Assegut al marge d’un bassal d’aigua
que regolfava del riu, li donava l’esquena.
Cosa rara, no duia el gat al muscle, i quan l’hi va
preguntar, Baracat respongué amb evasives. Sols
a força d’insistir-hi es va girar i llavors va poder
veure-li la cara roja, els ulls vidriosos de qui ha estat
a punt de plorar. Ell cregué que es devia a una
nova baralla, més encara quan li arribaren miols
apagats. El gat els havia fet distanciar-se i no li
guardava simpatia, però la queixa llastimosa el