La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–O siga, Blanquina, que pel meu criat coneixies
els moviments i bona part de les meues intencions
–es va queixar, resignat.
Sobre el fons de la nit, el seu adquiria la qualitat
enigmàtica dels rostres familiars que, sobtadament,
revelen un fons amagat, inabastable. De tan
prop com era, li arribava l’escalfor alterada del
seu alé; romania vora Gassull, qui sap si preocupada
perquè l’anunciada marxa del cavaller podia
impedir-li l’entrada a la ciutat abans de l’alba.
–No passes pena: ningú no es mourà d’ací fins
que no tingues el llibre. Si aquest home és qui he
sentit anomenar, ara per Lluís, altres voltes per tu,
no haurien d’importar-li les resultes d’açò per al
seu honor. A més, ¿no és íntim de Corella? Malament
voldrà perdre’s la solució d’una empresa en
què tant es juga el seu amic.
El cavaller, en efecte, restà immòbil; indefens davant
la freda presència d’esperit que devia irradiar
la seua mirada, ajocà el cap, prova que no