La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

lla nimietat la va fer sospitar si no devia haver
interromput algun agre debat, origen del maldecap
de Corella.
Per esbrinar-ho, pensà a parar l’esquer als més
imprudents. Jeroni Fuster, que parlava amb el verí
aigualit de les rivalitats de sagristia, sabia molt bé
on trepitjava. En canvi, l’Ausiàs novell (la cara insulsa
i tova anunciava la d’un futur home sense escrúpols)
li venia com l’anell al dit, perquè potser
devia covar ànsies de revenja. L’últim d’aquell
grup era un prevere més madur que seia vora Fuster:
com un sobirà, va imposar silenci amb el dit
per llegir un poema, i després d’acabar escoltà
amb suficiència el parer de Corella, com si solament
a ell, en virtut d’una similar comunió de saber
i de sentiment, li’l dedicara.
Mentre Joan Escrivà i el canonge Jordi Centelles
demanaren aquell poema per examinar-lo detingudament,
Ausiàs de Sant Joan li va fer una escolteta
amb parla fràgil i trencadissa.