La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Mossén Corella ha insistit que el reservara per
a vós –va xiuxiuejar-li abans de deixar-la prop de
la filera–. Seieu, que he d’iniciar el parlament.
Obeí. Se sentí mirada per tothom. Corella, dempeus,
li oferia un seient.
–Mossén, gràcies de cor: sé que no us convé
tractar amb mi... –li subratllà inclinant-se a penes.
–Sóc jo qui us hi està agraït, Blanquina. Vaig entendre
que havíeu de ser ací, i aquesta és part de
la paga per escoltar-me... –va respondre Corella
mentre Gassull, en el paper de mestre de cerimònies,
dominava l’auditori amb l’esguard–. ¿Què
me’n dieu ara? –continuà després d’un interval imperceptible–.
¿Realment, cal la meua assistència
allí on l’or i els sants inspiren els poetes?
La frase remetia a la conversa mantinguda a
casa dels Castellví. No pareixia tan afligit, perquè
utilitzava el motiu de la crisi per despertar la complicitat.
Quiet i abstret, semblava cedir-li una aura
d’immortalitat que ella assaboria amb el goig de