La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–No m’heu contestat. ¿És alguna terceria a fi
d’arreglar-se amb la meua germana, o té a veure
amb el maleït afer del llibre?
Les lletres de la làpida que netejava Deianira
eren esculpides sobre marbre blanc: componien el
recordatori de Na Violant de Monpalau dedicat al
seu amantíssim espòs Lluís de Castellví.
–¿La teua tia Violant ja no se’n preocupa? És
clar: set anys són massa per mantenir viu el culte
de qui faltà... i també de la filleta morta que esmenta
aquesta inscripció. El mort és qui més perd,
qui queda s’afanya a refer-se. De tota manera,
xoca aquest oblit en la dona que apareix en alguna
dedicatòria de mestre Corella com a excel·lent
i molt virtuosa senyora...
–Almenys l’oncle morí combregat i no hagueren
de traure’l del fons d’una rasa –retrucà Deianira.
Va reprimir la ràbia, conscient que de res no servia
ofendre’s.