La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–No volia deixar-se veure a la part poblada de
la costa. L’aspecte, el fet de no saber-ne la llengua,
l’hauria delatat. ¿A qui demanar auxili?
–Doncs ja em diràs com va aconseguir escapar.
–Amb paciència. Cremava llenya seca de nit i
verda de dia. I la sort va acabar afavorint-lo.
–¿Com?
–És una mica llarg de contar. Un dia, anys després,
caminava mig perdut prop de la zona habitada
i es trobà als afores d’un poble turc. De sobte,
va veure algú córrer cap a ell amb el pànic als
ulls. A penes va tenir temps d’amagar-se entre els
arbustos. Cinc o sis homes i algunes criatures perseguien
el desgraciat, i l’haurien mort si la cantilena
de l’alamí no els haguera fet tornar-se’n a la
vila.
–¿Mimer no li va tirar una mà?
–L’havien fet un trau, la sang li vessava pel nas i
la boca. Però a pesar de la màscara roja, la llarga
barba i els cabells mal rasurats, no li costà d’i­