La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Ha caigut així. Sabeu que, si mai sóc cavaller,
preferiria morir abans que em desagraduaren.
La resposta, havent descurat la vetla d’armes, sonà
una mica hipòcrita. Miraculosament, el pare no
s’estranyava de trobar-lo de bon matí al casal. Necessitava
un pretext i contà al detall les peripècies
nocturnes.
–Ajusta’t la cota. Ara cridaré Renoc i el teu escuder
perquè acaben d’armar-te. La processó eixirà,
és segur, i, creu-me, ningú no oblida el dia que
l’adoben a cavaller, encara que a més d’un li semble
impropi dels temps que corren.
A penes es quedà sol en l’estudi, hi entrà l’avi,
seriós, no sabia si per les excuses, que sens dubte
havia pogut escoltar, o per l’excessiva tolerància
del pare. Com que competien per la seua estima,
tal vegada l’avi
tampoc no l’amonestaria. S’equivocava.
–No sóc ningú per a criticar-te, però res no justifica
el que has fet.