La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

La boca de Corella s’encallà en una rialla penombrosa.
A pesar de l’edat, la façana davantera
lluïa intacta; li faltaven alguns queixals, i els buits
feien que les galtes, amb estries poblades de pèls
sense rasurar, li penjaren decaigudes; allò, que en
un altre hauria suggerit certa decadència, a ell li
conferia un aspecte de ruïna encara
corprenedora; si la seua antiga fama d’home femeller
era autèntica, no devia haver estat fàcil sostraure’s
a l’encís d’aquells ulls grisos.
–Quin deler per la literatura: no us ha dolgut endinsar-vos
en un cau de matusalems i cadells barbamecs
com el nostre.
–El desig de parlar-vos ho disculpa.
–Digueu-me: ¿què cogitàveu quan m’assetjaven
els minyons?
La pregunta no demanava l’afalac submís o mercenari.
–Que us fatigava el servilisme excessiu i que
l’admiració dels deixebles no contribueix gens a