La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

utava l’aire. Ben segur ja que ningú guardava el
temple, s’encaminà cap a la porta més allunyada i
va poder finalment trepitjar el carrer.
Un munt de tafaners i homes principals trasbalsats
per l’extraordinària experiència es reunia a la
plaça de la Seu. Alguns, fent els entesos, valoraven
el sinistre.
Tret d’aquell on es reunien autoritats i llepaciris
repartint ordres que malament podrien reparar el
dany, el grup més concorregut era la cort dels lletraferits.
Va anar apropant-s’hi amb discreció.
Amb por d’ensopegar amb el pare Argelaga, s’amagà
i parà l’orella. Enraonaven en veu baixa,
corpresos per esdeveniments que jutjaven profètics.
Noves alarmes injustificades (algú afirmà que
el manyoc d’espurnes que sorgia del bell cimbori
era el símptoma que la Verge s’emparava per fi
del temple que li era consagrat) i el zumzeig creixent
de pregàries espontànies, escamparen pertot
el desassossec.