La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Aliena a aquelles cavil·lacions i alhora indestriablement
lligada a elles, Blanquina no necessitava
preguntar. Bastava amb la intensitat de la mirada,
exemple real –i seu, ben seu, malgrat tot–, de la
feliç comunió que en els tractats antics sobre l’amor
distingeix els enamorats. No li podia demanar
més i res no demanava, fora de l’aparent paradoxa
de voler conservar aquell tast fugaç de plenitud.
–¿Qui era el difunt?
–Un familiar molt pròxim al nassí Fahim. Amic
del pare dels Castellví, del d’Escrivà i del de Corella...
El cognom que va adoptar en convertir-se al
cristianisme potser t’aclarirà alguns aspectes boirosos.
–Sorprén-me.
–Roís.
En un racó de la ment anà dibuixant-se la figura
del poeta quan els havia duts el dia de Tots Sants,
a ell i a Blanquina, a casa dels estampadors. Si el