La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Pel to, més que no per les paraules, va entendre
quina era la pena que anaven a imposar-li; cosa
estranya, quasi li resultava indiferent.
–No m’adobaran mai a cavaller, ¿no és així?
Em donaran el títol, si és que ho fan, en alguna
cambra furtiva i prou.
No podia retraure a l’avi la seua impotència per
obtenir el favor de les autoritats gràcies al record
de les empreses en què havia participat amb el
Magnànim més de seixanta anys enrere.
–Si no volien adobar-me abans de la missa ¿per
què esperàreu fins a l’últim moment per dir-m’ho?
¿No véieu que era un afront, per a mi i per a vós?
–M’ho comunicaren aquell matí... Ja ho saps, a
causa de la pluja i la mort dels innocents no convenia
allargar la cerimònia.
–Vull saber la causa tanta malvolença contra nosaltres.
Ja en la vuitantena, a Olfo de Beaumont li recava
ressuscitar records antics, però el seu futur en