La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

cloguera inquiet en si mateix. Ella el secundà, disposada
a no aguantar la ingerència del jovencell.
–Iaios, iaios, iaios... I ho dic amb tots els meus
respectes –es queixà Ausiàs convertint-los caixa de
ressonància de la seua impotència–.
A excepció de vós, que mai no heu debatut sobre
el sexe dels vells, açò sembla ja l’abjecta tertúlia
de mossén Fenollar, Moreno, Gassull i els de la
seua rabera.
El to de la diatriba no fou tan baix que passara
desapercebuda a Jordi Centelles; immediatament
cridà el minyó a capítol amb veu de Júpiter tonant.
–Vine cap ací que et plome...
En acostar-s’hi Ausiàs esporuguit, el tità es va
alçar de la cadira. Corella, alié a allò que es preparava,
rumiava encara la conversa.
–Envege el vostre goig de lectora, Sil·la. Donaria
qualsevol cosa per recuperar-lo. Però dubte que
les meues obres moguen a res, perquè no contenen
una saviesa que il·lumine el món.