La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Ja temia la derrota i l’oblit de Blanquina (per a
què l’havia de voler
ella si no tornava amb el llibre), quan va escoltar
el soroll de la fusta acabant d’ajustar-se per efecte
d’un corrent que es va tallar de manera sobtada.
Procedia del taulell: l’aire havia passat per sota de
la fulla mentre havien mantingut obert l’accés interior
del refectori. S’ajocà i va reptar d’esquena sobre
la paret fins que, en alçar les mans, va palpar
el ràfec de la llosa. Li arribà el ressò de passes
amortides; unes mans insegures tocaren la fulla; la
van obrir i la brisa, suau, densa de cera i de pudor
de resclosit, envaí la cuina.
Tant de bo fóra una monja llépola que assaltava
la cuina, perquè no duien faronet de companyia.
Alentí la respiració. Trià el lloc on amagar-se, i de
sobte unes poques paraules mínimes interpel·laren
la fosca.
–No patiu: estava a l’aguait... cada matinada,
des de fa dos mesos, quan m’avisàreu que havíeu