La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

o es colpeja per tal que els altres el miren. Volia
trobar Blanquina i descobrir-li el nou Dolcí, un Dolcí
que conservava l’ànsia de viure de l’altre però
sense l’ombra que l’aclaparava, atent, servicial, fidel
–sense ser submís– a allò que vertaderament
importava. Lluny quedarien, fins que s’armaren
una altra volta contra ell, bona part de les il·lusions
que l’havien escortat en el camí, ja faria prou
si abans d’intentar el més mínim moviment no el
capturaven com la darrera vegada, quan, amb el
perfum d’aquella jove d’endiablada bellesa encara
als nas i el dolor de la carn ajornada tibant a
l’engonal, l’obligaren a baixar a colps de fusta de
l’escala improvisada amb perxes i cordes d’espart.
Va arribar a la placeta de l’Almodí i des d’allà
va adreçar els ulls cap a la finestra del seu estudi.
Tancada, igual que les altres. La casa oferia l’aspecte
descurat, cada volta més freqüent a la contornada,
de les dels caiguts en desgràcia, llestes
per a la subhasta o la picola. L’havia imaginada