La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

De sobte, va comprendre el que passava. No el
portaven al turment, al contrari, li devia haver correspost
l’indult de Nadal. Els guardians se n’alegraven
i alhora se sentien malament, perquè una
vegada fora de la gàbia, per força voldria oblidar
ràpidament qualsevol detall que li la recordara,
ells inclosos.
–Em deixen lliure, ¿veritat?
Aleny i Ferri eren un pardals bregats en mil batalles,
i els havia vistos callar a colps els presoners
que es rebotaven o negar-li aigua a algun ximplet
que no cessava de demanar-ne a crits. Amb ell
s’havien portat bé des del principi; ningú es presentà
a dur el part d’heretgia, i allò, per a l’estreta
mentalitat d’un servidor del Sant Ofici, només podia
significar que es trobaven davant d’un malentés
que tard o d’hora s’aclariria. Sense comptar
que tenia –i en més d’una ocasió Blanquina li ho
havia censurat– un instint especial per a alternar
amb gent impresentable, mascles solitaris la majo­