La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

D’aquell instant fins que ja tenia Rodonya en terra
amb la gola oberta d’orella a orella, només li
quedaven imatges soltes. Amb el jueu que havien
ajusticiat per ordre de Don Rodrigo la darrera primavera
li havia succeït una cosa semblant, solament
que llavors la paràlisi més inesperada li va
impedir moure’s i fou Fitora el qui havia hagut
d’estossinar-lo, ja que les queixes de l’home li havien
despertat, qui ho havia de dir, una certa pietat,
per no parlar de l’intent patètic de defendre’s
de la punxa de l’atiador dient-los que els ompliria
d’or l’alforja si no el mataven... El cos de Rodonya
s’havia buidat en terra, feia olor de sang bruta, el
greix del pap visible al fons del trau. Havia volgut
anar a buscar la Griva, però estava en pau amb si
mateix, la mà enganxada al puny de fusta del falçó,
i alhora se sentia ebri del poder de llevar la
vida impunement, sense impunitat no hi ha revenja
que valga. Ara, de sobte, recordà com s’havia esdevingut
el fatal encontre amb Rodonya. Sí, l’havia
vist anar cap a la part darrera de la casa, ha­