La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

amb què la natura engolia l’obra humana. Mimer
restà bocabadat: entre camps de blat s’endevinava
el paviment d’una plaça magnífica i, al voltant,
restes de temples dedicats al déu de la desolació.
S’hi va habilitar un nou castell inexpugnable. Sobre
les graderies descol·locades d’un teatre buit,
s’elevava una plataforma al capdamunt de la qual
hi havia una capella amb escultures, el panteó
d’un rei o d’un noble. Robà una corda i un ganxo
i els va fixar en un relleu de la roca per tal de poder
accedir-hi. Des d’allà dominava la ciutat i el
curs del riu, i cap al sud-est, els dies més clars, la
vista abastava fins al cim de l’illa de Castellroig, a
les entranyes de la qual descansava Gamaliel.
–¿I no hi trobà res més?
–Quan per fi trepitjà Constantinoble havia reunit
una petita fortuna en pedres precioses, amulets
d’or i camafeus de marfil.
–¿I amb aquella riquesa no... ?