La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

que un mec que ell havia alçat de terra li batera el
ossos. Que el renyaren, que l’insultaren; els colps
eren una altra cosa. Molts col·legues d’ofici estaven
beatament agraïts a la fusta que els
corregia... Renoc no. Prou. Allà dins –li importava
un rave el finat– se sentia capaç de fer pagar amb
la mateixa moneda la traïdoria de què el Beaumontet
s’havia servit per a reduir-lo, al cap i a la
fi, Castella era a tres o quatre jornades, i allà
compte nou i vida nova. Ara reia d’aquelles cabòries.
De seguida hauria cridat l’atenció... Sort de
la pensada del jove amo... “Renoc, vés a València
a portar la notícia... I no t’entretingues pel camí.
Les exèquies se celebraran d’avui en vuit. Atén:
vull que hi passes amb el pare i que veja què se
n’ha fet, de ca Rodonya; però alerta, que no se
t’escape ni mitja paraula” fou l’ordre que va rebre.
Com aigua de maig... Ell no tenia (tret que Roderic
necessitara eliminar un dia testimonis incòmodes,
i ja s’encarregaria ell d’evitar que allò no