La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

descarregara una cortina de pluja apocalíptica
idèntica a la que l’any anterior (el 1487, de desgraciada
memòria) havia negat València. Cap església,
ni la Seu, ni Sant Nicolau, on el sorprengué
la borrascada en la vetla de les armes amb
què seria adobat a cavaller, no havia donat l’alarma,
i sols tres hores més tard, acabat el diluvi,
desenes de repicades començaren a enllaçar-se en
la fosca amb un lament minvant com el senyal
d’un vaixell que s’enfonsa en la distància.
Havia guaitat fora en adonar-se que el temple
s’inundava: els pous i aljubs dels palaus vessaven
l’aigua al carrer, i s’escoltava un enfilall de veus a
la recerca de supervivents, mentre el llampeguejar
continu, en desplaçar-se cap al mar, produïa la impressió
que la tronada finalment cedia. Fou llavors,
recordà, quan pensà abandonar Sant Nicolau,
tot i que això contravenia les normes de la vetla.
Potser a algú li calia ajuda. Ja no plovia, a penes
quatre gotes, però no s’atreví a marxar encara,
perquè li havia semblat fitar a l’aguait la matei­