La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Donna Alessia no m’hauria parlat si Belcreda
no l’haguera animada a fer-ho. Obeïa forçada a
enraonar de coses que ja no recordava amb algú
que no reconeixia. No quedava res de mi en la
seua ment deserta. S’havia obsessionat amb la
idea que la mort d’Amatrice em faria tornar algun
dia i creia estar pagant per una culpa a què en realitat
la condemní. Jo hi arribava carregat de raons,
d’excuses, de renúncies alimentades per un
dubtós concepte de l’honor, i ella, en l’espera, ho
havia perdut tot.
–Hi havíeu fet una llarga penitència, no us heu
d’acusar. No hauríeu tingut aquella segona oportunitat
si no l’haguéreu merescuda –hi afegí temorenc,
projectant sense voler una altra vegada el
desengany de l’avi sobre el seu amb Coràlia.
–Qui sap, fill. El mal de Donna Alessia era irreversible.
Va anar apagant-se i faltà una setmana
després. I allà quedí jo, amb l’ànima dolorida i