La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Segons la mare, el tracte amb els homes havia
encomanat a les germanes Martorell un deix de
desgràcia. Cinquanta anys enrere, Damiata, potser
induïda per la convivència marital d’una altra
germana, Isabel, amb el poeta Ausiàs March,
s’havia lliurat en matrimoni secret a Joan de Mompalau,
qui es negà després a esposar-la (les males
llengües insinuaven que havia estat ella, una adolescent
sense massa possibles, la seductora d’un
home madur i ric, parent, a més, del seu pare). Els
cartells de deseiximent i les lletres de batalla amb
què Joanot, l’hereu dels Martorell, assumí la defensa
de Damiata, acabaren d’escampar la deshonra,
i des de llavors tot València havia assistit a l’esclat
inútil d’una bellesa que anà madurant sense
que ningú, per por del germà, del dot escadusser i
l’ombra morbosa que desprenen els cossos maculats,
aspirara a collir-la. Quan, una mica més tard,
a Aldonça li calgué abandonar definitivament el
domicili conjugal del qual havia estat expulsada
en més d’una ocasió, ja no es repetiren les extre­