La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–No et preocupes, he dormit com una vedelleta
acabada de fecundar, i pel que fa a la pudor, no
és res comparada amb la que feu vosaltres.
Aleny, atent al paper de vigilant incorruptible
que aplicava les ordres estrictes de dalt, no solia
celebrar-li les ocurrències. Normalment, qui retrucava
era Ferri –el company malfeiner que sempre
pretenia compensar amb gracietes la mala bava
de l’altre– amb un comentari incrèdul, sorprés que
alguns reus del Sant Ofici, destinats la majoria a
vestir les caputxetes i samarretes amb creus i flames
pintades camí de la foguera, es prengueren
tan a la fresca les circumstàncies del presidi.
Aquell dia, però, li semblava que duien a terme
les tasques habituals amb una mala llet que a penes
s’esforçaven a ocultar.
–Escolteu-me, parella, no tinc la culpa que penqueu
la vespra i la Nit de Nadal. Demà vosaltres
tornareu a casa; en canvi, jo...