La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

La dona no encertava a contestar; va estrényer
encara més el cofre i fugí esperitada. Li va permetre
anar-se’n perquè intuïa que no devien ser lluny
de la muralla, i com que tard o d’hora l’home hauria
de resseguir la tanca si volia eixir de València,
calia avançar-se i tallar-li la retirada cap al portal
dels Catalans.
Era a tir de pedra quan oí el toc sord d’una campaneta
–el batall embolicat amb draps– i hagué
d’aturar-se davant del seguici que custodiava un
petit taüt de fusta destapat. Ningú no plorava. Ni
càntics, ni resos, ni símptomes de dol. Tothom –inclòs
el vellet blanc i lleuger com un plomissó que
obria el pas llegint entre dents un llibre de pregàries–
es comportava amb una fredor tan ritual que
la comitiva desprenia un aura de visió quasi onírica.
S’agenollà, va saludar amb l’espasa i, sense
poder resistir la temptació, va mirar dins. La morta
era una donzella rossa amb un rostre de nacre pur
en què destacaven les parpelles lleugerament tintades
pels efectes terminals de la febre.