La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

i cristal·lina de la nit llustrava els estels parant-li
la visió d’un misteri d’hermètica bellesa.
–A través del rec tapat que duu a l’hort. Fa no
res, quan era sol, he escoltat un remoreig d’aigua:
el braç que s’empelta a la propera séquia d’Alboraia
deu bastar a permetre el pas, reptant de sobines
o bocaterrosa, d’algú tan menut com jo.
Sense voler dilatar-ho més, va fer un senyal a
Pere. Els dits repassaren el trajecte que havia recorregut
dues vegades, l’angle cap a l’oest i en
acabant el començament de la tanca de l’hort, traçada
cap al nord. A l’altra banda, els arbres quiets
filtraven l’esperit de corrupció que procedia de
dins, mentre que darrere, protegides pels rígids
sentinelles, s’albirava la teulada, blanca de gebre,
de les dependències auxiliars.
Llançà una pedra. Oí el capbussó contra la brosta
de l’eixida del rec, i va alentir el pas per no
caure en clot emboscat o al partidor de la séquia.
De tant en tant s’aturaven perquè Gassull, poc