La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Muntà la guàrdia sota els arcs de l’Almodí. Des
de Tots Sants, Blanquina no havia tornat a donar
senyals de vida, cosa que tant podia significar
que l’assumpte de Dolcí s’havia complicat, com
que per fi s’havia decidit a escriure a Roma i el
marit havia tornat, i les poques forces que ell representava
eren sobreres. Fins i tot es penedia
d’haver-se insinuat. No havia de preocupar-se per
això ara, es veia en aquell instant de l’amor (calia
anomenar amb el seu nom aquell sentiment contra
el qual ni disposava ni volia disposar d’armes) en
què tot s’afanya a simular que pot sotmetre’s a la
voluntat de qui en realitat es conformaria amb
unes poques mostres indirectes d’atenció. Que curiós,
amb Coràlia no havia experimentat mai això.
A més, la lucidesa li restringia les esperances perquè
no desesperara, i els desenganys perquè seguira
enganyant-se.
La pluja va amainar ben passat migdia; més
tard, un vent de ponent agranà els núvols durant
unes quantes hores i en acabant el sol, en inclinar-