La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Deianira de Castellví l’encertava. L’intimidava la
facultat, que ella exhibia impúdicament, d’endevinar-li
els punts febles i traure’n renda. Per favor,
que Coràlia no s’afegira al partit de la germana.
–Us presente, encara que tot València el coneix
arran de la desfeta de Corpus: madona Blanquina
de Valldaura, mossén (almenys portava camí de
ser-ho fins fa uns poquets dies) Roderic de Beaumont,
hereu del magnífic senyoriu de Beniveni –
murriejà Deianira, amb una alabança sospitosament
propera a l’escarni.
La mà de Blanquina tenia el tacte suau i fresc de
la molsa. S’esforçà, sense aconseguir-ho, a no tremolar.
¿Quina part de l’ajuda pactada –hi estava
en deute, era una promesa– podia brindar-li si
feia a penes mitja hora un trau de no res l’havia
abatut?
Adéu, doncs, a la missió que li havia de restituir
l’honor.