La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Això t’ho diran fora, nosaltres no som ningú –
digué Aleny ressentit–. Replega el bolic.
Era evident que la precarietat del seu poder indisposava
els vigilants; tal vegada si algun dia hi
tornava no rebria un tracte tan permissiu.
La preocupació li durà el trajecte de la cel·la a
l’estança de pedra llisa en què havia fet la primera
i única declaració quan el detingueren. El mateix
home gris, no sabia si tonsurat o calb de la
coroneta, idèntics mobles, tot, tal vegada per fer
veure al reu que se les havia amb un cos sense fissures
a qui les inquietuds d’un home corrent no
commovien. En un castellà circumspecte li va lliurar
la dagueta que sempre duia amagada per si
les mosques –encara sort que no se li va ocórrer
traure-la contra els qui el cridaren als peus de l’escala–
i la bossa dels diners, alleugerida del pes de
les monedes gastades en mantenir-lo. L’encarregat
no va dir res més, com si voluntàriament no volguera
excedir la funció subalterna; en la sequedat