La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

acudit a prosseguir la conversa sobre les meues
obsessions privades.
–No conec cap escriptura íntima, ni tan sols
aquella en què l’autor afirma que dialoga amb ell
mateix; les vostres poesies, com anomeneu el que
escriviu, no ho són, ni tampoc la mena d’obra invisible
que fins fa poc potser inspiràveu o dúieu a
terme amb cert llibre que vós i jo coneixem.
–Ah... És això el que heu vingut a tractar...
–Sí, però no perquè pretenga enraonar-hi amb
vós –¿què podria aportar-vos una dona com jo?–
sinó perquè, mort el meu pare, ara també m’hi va
el bé de qui estime. El meu germà ha
desaparegut, i tinc indicis que el manuscrit de la
novel·la de Joanot Martorell en té la culpa.
–Blanquina, l’única sang que m’ha maculat les
mans és la tinta. Res més, ni a mi ni a cap dels
meus. De tota manera, poc podria socórrer-vos un
poeta amb les passes vigilades.