La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

dels Beaumont quan el seu pare faltara. ¡Que minsa
era, ara ho veia, la seua llum, al costat d’una
estrella com la del jove! Hauria de posar-se la mà
al cul si no volia que l’enfilaren. Que no llogaren
un qualsevol o el mateix Fitora perquè li donara
mala mort...
Va apartar la cortina de tela plena de mosques
del menjador. Sense dir ni pruna, Miserach i la
companyia endrapaven de pressa allò que no havien
pogut encolomar als clients. Dempeus, recolzat
en la penombra, Fitora els observava amb els
ulls aigualits per la gola, i d’immediat trotà cap a
ell com un cadellet ansiós.
–¿Saps qui he vist fora, un momentet que he eixit
a prendre l’aire?
Ara que l’avisava que Roderic i la dona tornaven,
va estar temptat d’emportar-se’l corrents i mesurar
si era tan home de no retirar-se quan la trama
en què s’havien envescat es complicava. Començar,
per exemple, agafant-lo del muscle quan