La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Tens raó, fill. Així començà a escriure’s la crònica
del meu desencís. Segons la lletra del meu parent
Juan, es tractava d’una missió cabdal per als
interessos de Don Carles i havia de viatjar lluny. El
correu no deia res més. Motius de seguretat. A la
meua arribada, tanmateix, tothom semblava haver-se’n
oblidat.
Havien fet via cap al nord sense tocar els castells
i els petits nuclis habitats a fi d’evitar els escamots
de la frontera amb Castella. S’estremia encara en
recordar la claror nocturna, solcada de tant en
tant per estels de vidre que inquietaven els llops.
Durant hores i hores, van errar perduts, lluitant
contra la paüra dels cavalls, exposats a la mirada
hostil de Déu, fóra quin fóra el nom que li donaren.
Sols a l’alba van albirar entre la broma el perfil
d’una ciutat eriçada de torres.
–¿El vàreu trobar allà?
–Don Carles eixia de cacera cap al bosc. Els
gossos ens descobriren molt prompte, amarats