La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Quan tingué Ausiàs ben a prop, Jordi Centelles
se li atansà coixejant, amb amabilitat fingida, i li
va posar la manota, aspra i ampla com la d’un
fuster, sobre el muscle; després continuà repassantli’l,
i una vegada descobert el punt idoni en l’ansa
del coll, pinçà la carn sense misericòrdia.
–¿Pesa portar l’anda al llom o no? –preguntà el
canonge sense afluixar.
Ausiàs intentà sobreposar-se amb una rialleta
fins que no pogué aguantar més i es rendí amb un
esgüell amarg. Corella, acostumat a les demostracions
de força del canonge amb els novençans, no
hi va parar atenció. Aquell escarni la va deprimir,
però en adonar-se que el fadrí es complaïa en la
seua humiliant notorietat, deixà de preocupar-se’n.
–Citeu-me una obra que haja aconseguit el que
comentàveu.
–La Divina Commedia, per exemple. L’obra del
Dant és l’afortunat exemple d’un model que m’encisa,
aquell en què l’autor es converteix en perso­