La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

que escuraven els perols, recordà la Griva. Tot i
que no de manera desinteressada, la Griva s’havia
portat com tocava. Tenia motius per a odiar
Rodonya, i a ell, Renoc, també, però van pesar
més els primers. Rodonya la va enviar a cercar
Cale i ella isqué de la casa. Va regirar els estables
i el corral per si el negre s’havia entretingut a tancar
els animals. Dos gossos lladraren a l’altra banda
de la casa, i ella se’n tornà agafant-se les faldes
per poder moure’s més de pressa, tant, que ni
s’adonà que l’agafava per darrere. Com devia
tractar-la aquell malànima, que tremolava de pànic...
Li havia tapat la boca amb una mà, i amb
l’altra li va doblegar el braç. “Quieta, quieta, sóc
jo, Renoc, el teu Renoc”. Allò la va torbar encara
més... ¡Es delia per fugir i anar cap al fill de puta
que cinc minuts abans l’escridassava! Quin plaer,
notar davall la carn tova de la Griva, com anys
enrere, quan en una nit passà de companya de
jocs de criatures a companya d’uns altres molt
menys innocents en la seua màrfega. Havien estat