La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

calitzara el punt exacte on es trobava, i s’apressà
a moure’s, tot i saber que en cada convulsió cedia
un petit tribut de carn. De sobte, una punta li travessà
la pell de l’engonal amb una picossada
breu, poc fonda en aparença, i quan acabà de
sondar i ferir a cegues es retirà com un escurçó
ensinistrat que torna al costat de l’amo. Convençut
que no havia errat, Renoc ni s’aturà a rematar la
feina.
Un segon després, des de la boca del túnel de
dins del convent, li aplegà la rúbrica de la seua
sentència.
–¡Ferri, el lladre s’ha degut esmunyir pel canal!
–Per ací no ha pogut fugir. Devia olorar que s’afartaria
de merda –va explicar una veu sorneguera.
La feblesa més absoluta el va posseir. Intentà cridar
i el crit s’extingí a dins seu. Un líquid calent li
corria cuixes avall. Obrí les cames i tornà a unirles
per tal d’aturar el flux de la sang tèbia.