La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Eixiren d’un laberint de carrers i s’aproparen a
l’ermita.
–Ja cauràs en les meues manetes, Dolcet... T’assegure
que hauràs de complir de valent si em vols
de pigall –va blasmar-lo en descobrir els dos guaites
malfardats, bruts de desídia i de son, que recorrien
amb desgana el perímetre de la tanca.
–No recules, tros de somera poregosa.
–Quan passe la Festa de la Mare de Déu, la major
part de les putes tornaran al carrer. Llavors les
interrogues una a una, no em faces pixar ara cap
amunt... Caguenlou, ara que assaboria una nova
manera d’escriure... En aquest segle, March,
Corella i el fill de ma mare... –es va doldre–. Espere
que el teu embroll m’inspire algunes cobles.
En les construccions adossades als murs de l’ermita,
alçada quasi a la vora de la muralla, lluïen
els senyals de l’ocupació de les prostitutes durant
els dies de festa grossa que tenien vedat temporalment
l’ofici: roba blanca estesa en cordills, vestits