La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

a arribat. Quan la vesprada anterior un patge havia
anunciat la vinguda d’Ercole per a l’endemà,
soparen sense gana i enraonaren sobre assumptes
trivials amb Belcreda, la criada còmplice, intentant
postergar l’hora de les paraules que ningú no volia
escoltar ni pronunciar. Fins que s’havien quedat
sols. Les protestes d’Astorgio, que es negava a
gitar-se, els aplegaven des de la seua cambreta, i
Donna Alessia va romandre en silenci després de
censurar en veu baixa la tossuderia del xiquet.
Observant-la, lamentà que el món els robara de
sobte la dolça fatalitat que els llançava al poder
dels sentits i de l’ànima. Quan la frescor de l’alba
els despertà, va cobrir amb el llençol aquell cos
acollidor i profund, i cercà sense èxit les paraules
que explicaren la seua decisió de no interferir en
el caprici del rei ni en la calma domèstica dels
Calcavecchia. Però no va dir res. Furtivament es
vestí, balb de fred, de fatiga i d’enyorança; a penes
havia eixit de la cambra, Belcreda es presentà