La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

profètica i l’homenet vestit d’Àngel Custodi aconseguí
penjar-se d’una reixa. La pitjor part li pertocà
a l’Àguila una altra vegada: amb dues passes
desconcertades volgué evitar la topada i s’aturà
justament enmig del camí que ell, nova figuració
de la Bèstia, seguia; la tropa sencera de gossos,
ignorant els ais del portador atrapat a la carcassa,
es va abatre sobre ella amb una ànsia primitiva
que revocava milers d’anys de pacient domesticació.
Gisclareny, alliberat, va girar cua i enfilà corrents
cap al lloc on es trobaven els pocs capellans
que, juramentats en la protecció de la Custòdia i
l’Arquebisbe, havien aguantat l’embat. Però ell, en
un segon, va dispersar aquell minso exèrcit de
nans, alguns dels quals queien, les mans elevades
al cel.
–¡Monsenyor, monsenyor! ¡No es tracta del guerrer
de l’Apocalipsi! ¡Estem salvats! –proclamà Frisanya.