La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

transcorrien sense que l’acusaren i, fora de Blanquina,
res no el preocupava.
Sabia que tard o d’hora hauria d’anar a parar
al “palau dels turments”, com diu que havia batejat
aquella porcatera una víctima amb tirada a
l’humor negre. Tanmateix, no es penedia d’haverse
emmerdat per Blanquina, l’única raó per mantenir-se
viu a la terra de femers i vanaglòria en què
li havia tocat viure. No solien els poderosos, sobretot
si són gent de missa i hòstia diària, deixar
que els palparen la cara. ¿On anava, doncs, un
convers com ell, sense ofici ni benefici? A ser la riota
de tot València, especialment després de l’última
i més sonada pífia, la detenció quan intentava
saltar la tanca del convent de la Trinitat. ¿Com
presentar-se ara davant Blanquina, que confiava
en ell per aconseguir el llibre? No... Si al remat
l’alliberaven, no tornaria com a heroi. El simple fet
de sobreviure no era cap virtut, havia quedat
malament davant la germana, i la seua reputació
de femeller, amb crèdit contrastat entre les dones