La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

L’aparició d’una dona va fer d’immediat que els
joves començaren a presumir. Jeroni Fuster li allargà
una safata amb lletres de massapà. Una C va
caure sobre les estovalles, i el cavalleret que tenia
més a prop cometé la imprudència d’agafar el
dolç amb els dits i oferir-li’l amb la unció del capellà
que presenta l’hòstia consagrada. L’irreflexiu
aire de profanació era ben palés, i ella declinà
discretament la cortesia; Fuster féu un somriure
beat.
–Només el prestigi del nom que porta, estalvia al
nostre amic Ausiàs de Sant Joan el càstig per la
seua involuntària llicència. Perdoneulo, Sil·la, com
així ho fem nosaltres –hi afegí.
El jovencell deixà el dolç a la safata i envermellí.
L’anècdota va espavilar Corella, que allàrgà la mà
cap a la font amb desgana, prengué la C de la
discòrdia i se l’emportà a la boca amb delectança.
Comprovar que l’afany de ser cortés o l’instint
de llépol colpia el poeta, confortà a tothom. Aque­