La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

eproduïa les sinuositats de les melodies sacres
d’una manera tan sublim que dissimulava l’obscenitat
de la lletra.
Malquefa, el jove criat, caminava com un arcàngel
borratxo. Havia eixit amb una cistella a la mà
d’una carrossa daurada que havien apartat al racó
cobert del pati.
–Il signorino Astorgio m’ha manat que vaja repartint
les sobres del berenar entre les povere putane
–adduí sense mirar-lo.
–¿I el vi? –havia dit l’avi en albirar unes quantes
ampolles de la millor collita dels darrers deu anys.
–El vi és perquè s’escalfen els tafurers, que ell
baixa a cantar en un minutet.
Se sentí un intrús en la seua pròpia casa. Va pujar
fins al replà del primer pis, il·luminat com l’antesala
del cel, i es va aturar davant l’estatueta de
bronze d’un donzell que tenia un enorme ciri encastat
a l’entrecuix. Anava a entrar a la sala quan
Rodrigo, vestit amb una baldera toga carmesí, li